En Guillem ens ha fet una revisió mèdica del llibre 4 espectacular, amb diversos elements que per espai no podrem posar al llibre, així que els documento aquí per si algú els pot aprofitar, doncs són molt inspiradors.
Llibre 1: Jugar a rol a la França del 1648, de Luke Crane · By
Sobre els tractaments cordials (LL4, p 20)
En la medicina del segle XVII, «tractament cordial» (de cor, cordis en llatí = cor) volia dir l’ús de remeis tonificants i reconstituents destinats a enfortir el cor, els esperits vitals i la resistència del malalt. No tenia el sentit modern de «tracte amable», sinó el d’administrar cordials (aigües, xarops o preparats d’herbes, espècies o substàncies precioses) per revifar i confortar el pacient. Alguns exemples típics de cordials que els metges i apotecaris preparaven i recomanaven:
- Aigües cordials → destil·lats d’herbes i espècies amb alcohol o aigua, usats com a tònic general.
- Aigua de triaca (theriac) → un remei antic i molt prestigiós, fet amb moltes substàncies (opi, herbes, espècies), considerat antídot universal i fortificant.
- Julèps cordials → begudes medicinals ensucrades, sovint amb roses, violetes, llimona o safrà, que servien per refrescar i animar el cor.
- Xarops cordials → com el xarop de roses o el xarop de codony, donats per suavitzar febres i aportar força.
- Preparats luxosos → a vegades s’hi afegien perles triturades, pols de corall, fulles d’or o ambre gris, ja que es creia que reforçaven la vitalitat i protegien contra la pesta.
- Espècies calentes → canyella, nou moscada, gingebre, clau d’espècia i safrà, molt utilitzades perquè “escalfaven” i revifaven els esperits.
En resum, els cordials eren una mena de barreja entre medicaments, tònic i el que avui consideraríem quasi un suplement energètic o reconstituent de luxe.
Sobre la "càries" (LL4, p 20)
Al segle XVII, el terme mèdic antic “càries” (Del llatí caries = “decadència, podridura, corrupció”) volia dir: destrucció o descomposició d’un teixit dur, especialment l’os. Quan un metge del 1600 deia que un pacient patia càries, es referia sovint a una lesió òssia amb putrefacció i necrosi (avui en diríem osteomielitis o necrosi òssia).
Exemple d’ús al segle XVII: “Caries ossium” → degeneració o podridura de l’os, amb secreció i debilitament.
Sobre la Calomelana i la Senna (LL4, p 21)
- Senna alexandrina: laxant i purgant vegetal molt utilitzat per “netejar” els humors i tractar restrenyiment, febres i mals de cap.
- Clorur de mercuri (sublimat corrosiu): remei mineral fort i tòxic, emprat sobretot (a molt baixes dosis per la seva elevada toxicitat) contra la sífilis i com a desinfectant o cauteritzant.
Sobre els humors (LL4, p 106)
Per posar en context: La teoria dels quatre humors és l’eix fonamental de la medicina europea fins ben entrat el segle XVII (1640 inclòs). Provenia d’Hipòcrates (s. V aC) i Galè (s. II dC) i deia que la salut depenia de l’equilibri entre quatre fluids corporals. Els quatre humors:
- Sang (sanguis) Òrgan principal: fetge Qualitats: calenta i humida Temperament associat: sanguini → alegre, actiu, sociable Excés: febres, inflamacions, rubor
- Flegma (phlegma) Òrgan principal: cervell / pulmons Qualitats: freda i humida Temperament: flegmàtic → tranquil, lent, passiu Excés: refredats, letargia, congestió
- Bilis groga (cholera) Òrgan principal: vesícula biliar Qualitats: calenta i seca Temperament: colèric → irascible, impulsiu, ambiciós Excés: febres altes, ira, malalties del fetge
- Bilis negra (melancholia) Òrgan principal: melsa Qualitats: freda i seca Temperament: melancòlic → trist, reflexiu, introvertit Excés: malenconia, depressió, tumors
Tractament segons els humors: Els metges del 1640 diagnosticaven les malalties com a desequilibris humorals. Els remeis anaven orientats a restaurar l’harmonia:
- Sagnies → reduir excés de sang. - Purgues i clisteris → expulsar bilis o flegma. - Cordials → reforçar el cor i els esperits vitals. - Dieta i règim (aire, menjar, exercici, son) → mantenir la balança.
Holis! Vinc a afegir cosetes sobre la medicina del s. XVII per si a algú li fan servei :) Primer de tot deixeu-me dir que no tinc els manuals (encara) i que per tant, si alguna cosa de les que dic contradiu el material oficial, sisplau feu-li cas al material oficial i no a una boja de les plantes tarada d'internet ^^U i no m'ho tingueu gaire en compte.
Bé, venía a afegir que igual que "cordial" no vol dir el mateix que vol dir en la nostra época, tampoc flemàtic, coléric, melancólic i tants altres conceptes han variat el seu significat.
Coléric: Avui día tenim per "Coléric" a una persona "de metxa curta" que ràpidament es deixa endur per la ira. En la época, s'hagués referit a que el seu temperament és coléric, és a dir, és una persona regida per l'element foc, i això volía dir que aquesta persona tendeix a la ràbia i a l'impaciéncia, sí, però també temperament coléric és sinónim de valent, audaç, coratjós, arrogant, individualista. Un coléric és un líder sense por, un pioner. Busca situacions que el posin en experiéncies intenses. És un gran militar i estratega. Tendeix als extrems i al fanatisme. Avui día, a un coléric el trobaràs amb un megàfon a la mà aturant un desnonament, en una manifestació o en un sindicat, o bé en el extrem contrari de l'arc polític, radicalitzat en grupuscles que no anomenaré per si em tiren el post xD però tots sabeu de qui parlo.
Si em demaneu a mi, deCondé és un coléric de manual.
Melancólic: fred i humit. Té a veure amb la tristesa i la malenconia, sí, però també són persones molt "element Terra" els hi costa canviar, tot es rígid i confiable amb ells. Són pràctics, assenyats, eficients, fidels a les rutines, reflexius, seriosos; pots comptar amb ells, mai arribaràn tard o faltaràn a un compromís. Necessiten que els hi demostris tot científicament. Pràcticament mai canvien d'opinió. Són "cuadrats" Si us imagineu al típic informàtic o teleco vestit amb camisa i pantalons de pinça, ulleres i amb el cabell tallat milimétricament segons "el que és correcte", teniu un melancòlic. Tot en ells es lógica i matemàtiques. Físicament són alts, magres i poc-sucosos.
Flemàtic: És la persona típica que quan us encaixeu les mans les té suades i ho fa fluix, sense força. En equilibri, és calmat, benevolent, espiritual, li agraden els nens, els menjars dolços, és pacient i devot, es pren la vida amb calma. Letàrgic. En desequilibri, és un gra al cul xD És com si no tingués personalitat própia, sempre pendent dels altres i de les seves opinions i les tafaneríes, però al mateix temps, tot el día està queixant-se, tot li molesta però no fa res al respecte. Sería la típica Karen d'internet que et trucaría a la policía perquè has aparcat el cotxe un centímetre fora de la teva plaça. . El chevalier Jumeaux sería un flemàtic en la meva opinió.
I Sanguini directament és una paraula que ja no fem servir, pero bé, apart del que s'ha dit, el sanguini es considerava el temperament ideal. Són els més equilibrats de tots. Són exuberants, entusiastes i extrovertits. Molt optimistes. Bons confidents i bons amics, són animals gregaris. Els hi agrada veure un problema des de tots els angles, no només el petit detall, volen la pintura sencera. Els hi agraden la bellesa i les arts, són amables i sensuals. i romàntics. Perdonen ràpid però no obliden ni en 3 reencarnacions. Per a mí, el mariscal deGramont sería un sanguini.
Això havía de ser una petita nota xD. Amb permís dels jefassus, tinc previst escriure més coses (i més ben redactades) sobre aquest tema que m'apassiona, però he de treballar força perquè en el sistema mèdic de la época no només hi han els 4 temperaments, hi han els 4 elements, els humors, les virtuts administratives, els principis vitals, les polaritats actives i les polaritats passives... Tot això només per explicar el sistema mèdic, després també tenía previst parlar-vos en sí de les plantes, del que es pensava una mica en la época... En fi, que si ho vull fer bé s'em gira feina, aixì que ens anem llegint!
Salut i daus!
Sobre El foc de de Sant Antoni (LL4 p 114)
L’expressió “St. Anthony’s Fire” (en català: el foc de Sant Antoni) era un nom popular i mèdic de l’edat mitjana i moderna per a certes malalties caracteritzades per ardor, inflamació i lesions cutànies greus. Segons el context històric, podia fer referència a dues malalties diferents:
- Ergotisme (intoxicació pel sègol contaminat amb Claviceps purpurea): Provocava gangrenes, espasmes i sensació d’ardor intens a les extremitats, com si cremés foc. Va causar grans epidèmies a l’edat mitjana. Els malalts sovint acudien als monestirs de l’orde de Sant Antoni Abat, que els acollien i tractaven, d’aquí el nom.
- Erisipela (infecció bacteriana de la pell, amb plaques vermelles i calentes). També rebia el nom de foc de Sant Antoni perquè la pell semblava “cremada” i feia molt de dolor. En textos del segle XVII, molts metges usaven el terme amb aquest sentit.
Sobre el Morbus Regius (LL4 p 119)
El terme Morbus Regius (llatí: “malaltia reial”) era una denominació mèdica usada al segle XVII i ja abans a la medicina medieval i renaixentista. Morbus Regius és el que avui anomenem escrofulosi (una forma de tuberculosi ganglionar, sobretot dels ganglis del coll. Habitualment cursava amb inflor i enduriment dels ganglis del coll, sovint amb supuració crònica). Es deia “reial” perquè es creia que es podia guarir mitjançant el toc reial (royal touch): es pensava que reis ungits per Déu, com els de França o Anglaterra, tenien el poder de curar-la imposant les mans sobre el malalt. A l’època es veia com una malaltia misteriosa, difícil de guarir amb els remeis habituals (purgues, cordials, etc.).
Context històric: Reis de França (des de Clodoveu I) i d’Anglaterra (des d’Eduard el Confessor) practicaven aquesta cerimònia. A França, Lluís XIV encara feia el toc reial en el segle XVII. Era una barreja de medicina, religió i política: reforçava la idea que el rei tenia un poder sagrat.
Sobre l'Íncube (LL4 p 116)
El terme “íncube” (del llatí incubus, “el que jeu a sobre”) té un ús doble en els textos del segle XVII:
A. En medicina: Incubus es feia servir per descriure un fenomen que avui anomenem paràlisi del son. Es definia com una sensació d’ofec nocturn, com si un pes enorme o un ésser estigués assegut damunt del pit del pacient. S’atribuïa a vapors o humors que pujaven a la part superior del cos durant la nit i dificultaven la respiració. També s’associava amb malsons i “opressions” del cor o dels pulmons.
B. En demonologia i cultura popular: Un íncube era un dimoni masculí que, segons les creences, visitava les dones adormides per tenir-hi relacions sexuals. La contrapart femenina era la súcuba. Sovint es creia que aquests esperits eren la causa dels malsons i de l’“ofec nocturn” descrit mèdicament.
Un petit apunt: el íncube i el súcube són en realitat, la mateixa entitat. Primerament pren forma de súcube (de dona) i té relacions amb homes. D'aquesta manera, recolecta i enmagatzema l'esperma masculina a l'interior del seu cos. Alhesores, pren la forma de íncube (de home) i l'esperma continguda en el seu cos es transforma en esperma de íncube. És aixì que té relacions amb dones i les deixa embarassades... de un íncube. I aixì en un cercle sense fí xD
No importa quàntes precaucions es prenguin, la dona quedarà en estat amb un 100% de probabilitat, cap métode abortiu tindrà éxit i la criatura que infantarà no serà humana.
Amb ben poquet esforç això és una llavor de partida xD