Recentment vaig tenir l'oportunitat de dirigir per primera vegada La il·luminació de monsieur Faucher (encara no ho havíem pogut fer!), l'aventura d'iniciació disponible actualment per al Misèries i malaurances. I va anar molt bé! Us fem cinc cèntims sobre l'experiència i compartim algunes coses i reflexions derivades per si us fan servei.
Crítiques i dificultats Tot i no haver-la dirigit abans, sí que és veritat que havia rebut comentaris de diversos màsters que han anat dirigint la partida. En l'apartat negatiu, m'explicaven, havien trobat tres dificultats:
1) Una composició de personatges una mica complicada per aprofitar la vessant de les faccions enfrontades, pot generar problemes en grups on els jugadors no es coneixen.
2) Que no hi hagi vincle entre els personatges, dificulta l'arrancada.
3) La partida era curta i si et despistaves, la història se n'anava en orris molt ràpid.
4) La gestió del temps (concretament els 12 torns de joc) és problemàtica i el mòdul no ofereix cap solució per a fer-ho.
Amb tots aquests temes al cap i una taula de luxe amb habituals del Catau de la Quimera com en Roger, l'Arnau i el Carles, i un convidat molt especial com en Montver vingut especialment per l'ocasió, ens vam posar mans a l'obra amb els personatges i trasfons que estan disponibles a la secció de recursos de Misèries (una composició, val a dir, força picant, que ens va la gresca: Frondeur vs Nobilista vs Cardenalista vs... Habsburg!). D'alguna manera, em sembla que el punt 1 pot ser una dificultat o un avantatge segons què busqui cada grup, i a mi m'enamorava la idea de tenir un final tan obert i que posés a prova els personatges, formant aliances inesperades, etc. En tot cas, se m'acut que per a grups on prefereixin evitar la confrontació, el punt 1 es pot evitar fàcilment amb una composició més neutra, ja siguin tots d'una sola facció, de faccions amb objectius compatibles o alguna variant. Un altre experiment que pot ser interessant de fer és d'assignar a cada jugador d’un o dos PNJs seqüaços que tinguin situats en un punt prèviament acordat, de manera que els PJs es puguin valdre d'astúcies addicionals, duent els seus companys a emboscades inesperades que puguin convertir la inferioritat numèrica en embats ajustats per premiar l’astúcia...
Pel que fa als punts 3 i 4, crec que no és pas una aventura especialment breu, i que la gestió dels torns és una qüestió amb diverses solucions, però en parlem més avall.
Prolegòmens
Tornant a l'experiència: vam començar la partida incorporant una mena de fals Motif, ja que sí que em sembla cert que el punt 2 es problemàtic. En el nostre cas, vam fer un petit pròleg on cada personatge tenia una breu entrevista amb el seu patró, i se l'informava del punt de trobada amb una sèrie de dames i cavallers amb qui s'esperava que cooperés dins del marc d'un grup anomenat Els amics de la ciutat. D'alguna forma, tot i no ser un vertader Motif, això actuava de la mateixa forma mecànicament, oferint una xarxa de seguretat addicional per si tot estava a punt de petar en algun moment: al cap i a la fi, la cooperació era fins a cert punt necessària per tal que tots i cada un dels membres aconseguissin com a mínim part de la seva recompensa (o no acabessin pagant, en grup, els plats trencats).
D’altra banda, tot i que no m’agrada dedicar massa temps a explicar el sistema, ja que penso que sol ser més agraït i útil explicar-lo sobre la marxa, sí que vam compartir els rudiments bàsics amb els participants, i també donar-los la possibilitat de situar-se dins de l’acció, en aquell punt de trobada a les fosques davant del cementiri i presentar-se davant al resta dels companys, a més de familiaritzar-se amb les fitxes i els rerefons i objectius.
La partida
El grup s'endinsa al Cementiri dels Sants Innocents de forma ben decidida, avançant-se sense dil·lació a la massa furibunda. En aquest punt, em sorprenen, ja que el grup decideix separar-se, regalant-me l'oportunitat de tirar dues vegades per encontres. Els uns es dirigeixen cap a uns estranys sorolls que resulten ser uns saquejadors de tombes que enxamplen en plena feina. Si no recordo malament això dona peu a una escena un pèl còmica, on després de reduir a un dels lladres, un dels mosqueters baixa a la tomba excavada, deixant a la monja a soles amb un altre lladre armat amb una pala i pocs miraments, tot i que finalment el segon mosqueter salva els mobles del grup.
En paral·lel, l'astut ocultista avança en la fosca i, superant entrebancs menors, acaba anant directe cap al forat a la galeria nord on s’amaga l’entrada a la cripta d’en Faucher.
Tanmateix, els seus 3 companys gens preocupats per la situació, decideixen desviar-se fins a l’església per descartar que el nigromant s’amagui al temple i preguntar als sacerdots si els han vist. El trio acaba trobant el suport dels novicis, que alterats per l’incident amb els lladres de cadàvers responen als precs dels forasters fugint d’estudi i responent-los amb interès a l’altra pregunta que feien: si en sabien res d’un foraster que rondava el cementiri, davant del qual els redirigeixen cap al nord, adduint que fa dies que s’hi senten sorolls poc habituals.
Amb el trio encaminats cap al nord i l’ocultista solitari ja arrossegant-se túnel amunt i sentint el solil·loqui d’en Faucher, vaig treure de nou el rellotge i la taula d’atzar, amb el qual el trio es va topar amb una avançada de la turba per començar a posar-los nerviosos i a visualitzar el problema que els estava a punt de caure al damunt. El trio va esquivar els dos individus que els rondaven, no sense fer una petita volta i finalment acabar al punt de la galeria indicat pels novicis. Durant tot el procés, vaig utilitzar un rellotge a l’estil Blades in the Dark, deixant que cada personatge fes una acció cada torn abans de marcar una ratlla en aquest rellotge de 12 espais, que ni cal dir va tenir un efecte dinàmic i d’aiaiai, encara queno se sabés què passaria en revassar el límit.
El trio va acabar endarrerint-se bastant (val a dir que no vam tornar a fer servir la taula d’encontres: l’entenc com un suport però a partir de cert punt els jugadors generaven la seva pròpia activitat i no semblava adient, per narració ni per temps de jocs afegir més llenya al foc). Ja era el torn 8 o així quan van arribar a la galeria del nord, de manera que aviat es produeix una topada entre el trio i en Rovere, moment en que l’Ocultista estava emergint del túnel, acompanyat del nigromant a qui havia aconseguit convèncer per les bones. Així, es produí una tensíssima escena en que d’una banda teníem un trio rodejat d’aguerrits militars, liderats per l’implacable Rovere, i una bona colla de civils emprenyats amb ganes de gresca, tots plegats demanant explicacions de què dimonis feien a aquelles hores al cementiri, i de l’altra, els dos individus arrossegant-se per les ombres intentant sortir d’aquell cul de sac amb la turba a pocs metres seu (i habilitats de Sigil de pena...).
El primer front el vam solucionar per via d’un combat dialèctic entre la monja i en Rovere, cada bàndol amb el suport puntual dels respectius companyants, ja fos amb arguments de suport o llançament de pedres o tomàquets, segons el cas. Convenientment, el trio va presentar-se com a seguidors de la causa de Rovere, ajudant-se del seu coneixement d’història en reconèixer a l’heroi de Rocroi, però sobretot de les paràbules religioses de la monja.
El segon front, el vam resoldre amb una sèrie de tirades (tres si no recordo malament) per allunyar-se amb seguretat del racó del cementiri plagat d’hostils, amb uns petits bonificadors per la foscor i negatius en funció de la proximitat del grup d’hostils, donant peu a algunes tirades força tenses i alguna despesa de Pell mortal.
Desenllaç
Amb els dos flancs resolts i arreglant-se-les molt bé, els 4 personatges acaben enretirant-se del cementiri a través de la sortida de la font de les nimfes. Una feina inesperandament neta, val a dir! En aquest punt va arribar el moment de fer un pas enrere i deixar que els personatges parlamentessin sobre quin curs seguirien, ara que estaven a una distància prudencial del cementiri, tot i que al cap d’un estona començarien a sentir-se proclames als carrers adjunts del cementiri, indicant clarament que el Coronel i els seus havien esbrinat l’engany i s’afanyaven a encalçar als personatges (més que res per no perdre massa pistonada).
Així, després de certs desacords inicials, l’ocultista acaba convencent als companys d’anar fins a la riba del Sena, on esperen “amics” per ajudar-los (diria que els va presentar com a servents del rei, el qual era tècnicament cert, si bé es referien al rei... espanyol, òbviament. En aquest punt, faig un incís, perquè vaig decidir fer una mica de trampa. Rellegint l’escenari, i sabent que algunes crítiques a l’escenari es referien a que era molt breu, vaig optar per considerar “cànon” la part de l’escenari on detalla l’estratagema espanyola per fer-se amb el nigromant, sense haver d’esperar que sortís el resultat adient a les tirades d’encontre.
D’aquesta manera acabem la partida amb una escena al port del Sena, sota el pont del diable, amb una embarcació d’aspecte peculiar i un grup de mariners amb pintes poc recomanables, així com la patrona sevillana de l’embarcació, que ve a rebre els herois i agraeix el patriotisme de cartera de l’ocultista, assegurant-li que “el Rey” li pagaria la suma acordada, i que ella li’n donaria el primer avançament, tot traient una pistola menuda i descarregant-la al pit del pobre ocultista...
D’aquesta manera, em va semblar que es podia tancar l’escenari redimint en certa manera el traidor i encaminar l’escenari cap a un combat final més dramàtic amb uns 9-10 mariners (alguns ocults en emboscada a les ombres del pont). El combat va sortir bé, si bé la fortuna i el fet de subestimar el potencial que aportaven al grup 2 mosqueters van fer que fos menys ajustat del que hauria volgut. De temps, vam acabar fent una mica curt, anant-nos-en cap a les 4 hores, així que ja ens va venir bé fer una resolució que no s’allargués massa (en aquest sentit, el sistema de moral ens va venir de perles tan bon punt va caure la Sevillana i el seu guardaespatlles). Després d’aquest pas en fals, els jugadors van acordar acudir al prebost dels mercaders, qui els va acollir de braços oberts prometent-los eixopluc i recompensa, vinguessin d’on vinguessin...
Conclusió
El resum és que em van quedar molt bones sensacions de l’escenari, i tot i que el Misèries és un sistema que cal dur bastant apamant i controlat per gaudir-lo al màxim, aquesta primera presa de contacte va ser molt agraïda i divertida (el joc de lleialtats i alguns incidents amb l’oposició i les escenes de tensió van generar força rialles).
Respecte a les dificultats anticipades, potser per la taula que em va tocar, el punt 1 (conflicte entre jugadors) no em va resultar gens problemàtic, ans el contrari, va afegir dinamisme al joc). Pel que fa al punt 2 (nexe entre jugadors), sí que em sembla del tot indispensable afegir una mica de morter que ajunti els personatges i els doni una “xarxa de seguretat” en cas de discrepàncies importants en moments clau, però sobretot un pretext que ubiqui i vinculi els personatges a l’inici de l’aventura, per evitar desorientació inicial. Pel que fa al punt 3 (brevetat), em sembla que l’escenari té molta matèria que es pot utilitzar si les taules o els jugadors són capriciosos, ja sigui determinant a dit que entrin en escena els ditxosos lansquenets (tinc moltes ganes de veure com funciona a taula aquesta opció, que d’altra banda sembla mortal de necessitat, el que obre vies de submissió i servitud interessants). Alternativament, em sembla que el rerefons de les faccions és tan ric que potser és la manera més interessant d’allargar un escenari que pel que sigui hagi sortit massa fàcil, per exemple fent aparèixer en escena una segona o fins i tot tercera facció en el moment d’entrega, o d’alguna altra forma obligant a dur a terme negociacions entre les parts fent valer les dues peces d’interès en joc (l’artista i la calavera), i terceres peces possibles (com el llibre, si pensen en agafar-lo, o diners i favors a canvi de cedir envers un tercer...). Per últim el punt 4 (gestió dels torns), crec que la gestió habitual de torns és més que suficient per mantenir el dinamisme i la tensió, o fins i tot es pot optar per plantejaments més estrictes si sembla que 4 accions per torn són massa o massa densos, com ara utilitzant la tesi de Torchbearer, on els jugadors tenen només 1 acció grupal per torn.
Ara, ém queda pendent acabar de dissenyar un escenari de seqüela on, mesos després del rescat, el Sr. Faucher tornarà a ser protagonista, aquest cop del tot voluntari...